Entrevista a Sonia Hernández-Montaño, especialista en salut als habitatges

Entrevista a Sonia Hernández-Montaño, especialista en salut als habitatges

En el número de novembre de CONSTRUCTORS, la revista del Gremi, hem entrevistat a Sonia Hernández-Montaño, una interessant arquitecta que al 2010 va fundar el seu estudi “Arquitectura Sana”, des d’on ofereix assessoria tècnica per la integració de criteris de Bioconstrucció i Salut, a més de desenvolupar projectes propis d’obra nova i rehabilitació. Igualment, imparteix i dirigeix diferents formacions universitàries relacionades amb la seva especialitat. L’hem entrevistat perquè ens expliqui com han de ser els projectes per dissenyar habitatges més saludables tenint en compte les necessitats bàsiques de les persones.

TRANSCRIPCIÓ DE L’ENTREVISTA:


Vull ser feliç i tenir bona salut… Quina casa necessito?

Doncs l’habitatge és un bé bàsic i universal. Aleshores necessites una casa que generi confort i que respongui a les teves necessitats biològiques que tens com a ésser humà. És a dir necessites una casa que sustenti les teves necessitats vitals… És així de fàcil o difícil.

Quins grans problemes de salubritat tenen els habitatges avui dia?

Doncs avui dia es troben moltes deficiències en ventilació. Sabem que l’aire exterior està contaminat, sobretot en espais urbans més densos, però als interiors dels habitatges també tenim aquest mateix aire contaminat més altres possibles contaminants que provenen del tipus de vida, i sobretot de deficiències de ventilació que fa que es concentrin més els agents tòxics. També hi ha deficiències d’il·luminació i de vegades excés a exposició a radiacions. També ens trobem factors biològics derivats de fongs, llevats, al·lèrgens…

En una Comissió RiMe a la qual va participar, comentava que sovint els models de rehabilitació energètica que s’estan impulsant no van de la mà de les millores necessàries de salubritat de les llars… i fins i tot que en alguns casos les empitjoraven. Com és això?

Clar, de vegades quan ens posem unes ulleres que només miren l’eficiència energètica i el consum energètic doncs fem intervencions en els edificis que milloren la seva hermeticitat, o les prestacions d’aïllament tèrmic de la seva envolupant. Tanmateix, no sempre es mira quina és la ventilació final o quines són les qualitats de l’aire interior resultants d’aquestes intervencions. I això pot generar un empitjorament de la qualitat de l’aire interior.

Per exemple si volem millorar les prestacions d’hermeticitat d’un habitatge i decidim que la millor intervenció és canviar les fusteries, perquè abans tenien unes fusteries que no tancaven bé, quan instal·lem unes fusteries que tanquen millor evidentment a nivell de temperatura hi haurà una millora, però aquelles fusteries que no tancaven bé permetien una microventilació que ara amb les noves fusteries més hermètiques no es garanteix. Llavors, moltes vegades, a l’hivern següent apareixen problemes de condensacions que abans no existien en aquell ambient interior.

Amb una mirada unilateral en l’eficiència energètica i millora d’aquestes prestacions tèrmiques, si no pensem en les possibles conseqüències que pot tenir en altres àmbits de la construcció o en aquest cas del sistema constructiu, doncs poden aparèixer aquestes afectacions biològiques. El tema que apareguin unes humitats no és només un problema estètic o un problema de deteriorament d’aquest sistema constructiu, sinó també d’exposició d’aquestes persones davant d’aquests microorganismes que tenen una repercussió sobre el sistema respiratori i en última instància també sobre el sistema immunitari. Per tant trobo que és necessari i vital, i ja ho estem fent molt bé dins del sector de la construcció, d’impulsar millores en eficiència energètica, però no hem de deixar d’oblidar, o hem d’incorporar també, aspectes de salubritat i salut en aquestes lectures.

Se’n parla de la importància de les energies positives i negatives dins de les cases. Què en pensa?
El tema de les energies o de parlar d’aspectes més subtils, lògicament és necessari. És necessari des del punt de vista que hi ha aspectes psicosocials i cognitius que tenen a veure, també, en aspectes de salut. És a dir, quan nosaltres analitzem variables de salut poden ser d’origen físic, químic i biològic, però també d’origen emocional, cognitiu… i tots són diferents ingredients que han d’estar en equilibri, en certa manera. No podem només fixar-nos en uns o amb uns altres.

Això de l’energia positiva o negativa també va amb les teves pautes de vida, de la teva energia. Perquè en el fons, el nostre habitatge és un reflex de nosaltres mateixos. Podem fer una acció doble, podem tenir una casa que ens transmeti molt bon rotllo i ens la transmetrà a nosaltres o nosaltres podem ser persones molt positives i que això també es materialitzi al nostre espai. Aleshores, si volem més positivisme a la nostra vida, podem començar fent que casa nostra mostri aquest positivisme, aquest bon rotllo, i d’aquesta manera nosaltres ens alimentarem d’ell.

Eren més saludables les cases fa 30 anys? I anant més lluny… i fa 300 anys?

No cal fer una mirada al passat, des d’un punt de vista romàntic, pensant que les construccions eren molt millors que les d’avui, perquè tampoc és així. Però si que és cert que a nivell dels materials que s’utilitzaven eren molt més naturals, des del punt de vista que no estaven tan tractats, prefabricats i no tenien tants additius sintètics. Eren materials molt més nobles, dels quals coneixes molt bé el seu comportament.

A nivell de bioressonància, són materials que van molt bé amb la nostra biologia. L’alta presència de materials plàstics i sintètics, lògicament fa que els materials puguin arribar a tenir unes prestacions molt diferents de les que tenien abans, però també són materials que no ressonen, no és que no ressonin amb la nostra biologia, és que no estan presents en el nostre cos, com a tal.

Doncs bé l’ideal és recuperar o tenir clar quins són els beneficis que tenen aquests materials, i lògicament utilitzar la industrialització o la digitalització, o el progrés que hem establert sobretot a l’era postindustrial després de la revolució industrial, però no deixant de costat les bones prestacions que tenen els materials. Cal reconèixer quines són aquestes bones prestacions i intentar poder anar més enllà però sense oblidar-les.

O sigui no és ni mirar cap a un passat romàntic ni deixar de costat aquests materials, sinó entendre les seves bones qualitats i millorar-les si és possible.

Tothom es pot permetre tenir una casa saludable?

Tothom s’ho pot permetre, i de fet és un principi universal. És a dir, hi ha vegades que quan parles d’arquitectura saludable o de criteris de bioconstrucció, hi ha com un doble vessant.

D’una banda sembla que sigui un tema “hippy, perro flauta”, i que vagis a fer casetes de hobbits o que tingui un tipus de materialitat molt específica. O d’altra banda, té una lectura com snoop, i que són com pijadetes que només s’ho pot permetre la gent que té diners.

I en el fons aquesta mirada d’integrar criteris de salut és un tema universal que hauria de ser un principi bàsic de l’arquitectura i sobretot que hi ha d’haver també una conscienciació ciutadana. És a dir, els arquitectes o el sector de la construcció materialitzem un espai i posem totes les bones intencions que volem a nivell, per exemple de la salut, a l’hora de triar materials, sistemes constructius, sistemes d’instal·lacions… però després aquella persona que hi entrarà a viure, haurà de dur unes pautes de vida que acompanyin totes aquestes intencions que s’han basat en aquest disseny.

Aleshores, des d’aquest punt de vista hi ha moltes persones que poden tenir una casa molt més saludable de la que tenen, si les seves pautes de vida dins d’aquesta casa ja miren per aquesta salut.

Aquestes estratègies no necessàriament han de tenir una repercussió al pressupost perquè moltes són de pensar-hi, són de disseny. I el disseny no són diners, no és escollir materials cars, no es tracta d’això. I d’altra banda, aquest acompanyament que s’ha de fer a l’usuari perquè entengui com ha de viure a casa seva tampoc són diners, és coneixement, és divulgació i és formació.

Creu que la societat i les normatives li donen la suficient importància als factors de salubritat dels edificis i dels habitatges?

Desafortunadament crec que no se li dóna prou importància i hi trobo diversos motius. Un d’ells és perquè el sector de la construcció és un sector que està immers contínuament a molts canvis, i de vegades li costa integrar visions més obertes.

Després també portem potser més o menys quinze anys integrats a un procés d’una mirada bastant unilateral en l’eficiència energètica i en la millora mediambiental de l’arquitectura. Però, i és el que comentava una mica abans, de vegades aquesta mirada tan unilateral deixa de banda les necessitats biològiques i fisiològiques de les persones. Aleshores es tracta de tornar a recordar que per més eficients que hagin de ser els edificis, cosa que és necessari, hi ha persones allà dins que tenen unes necessitats de vida i que això s’ha de poder acompanyar.

I clar, la normativa cada vegada és més carregosa, més complexa, hi ha més condicionants. De vegades, en fer un projecte no saps per on tirar, perquè tens tanta normativa que et cau a sobre que no es tracta d’introduir això com una normativa més. Bé, no ho sé com s’hauria de materialitzar, però evidentment no es tracta de fer més complicat el procés constructiu sinó d’entendre.

Jo crec que és un tema d’entendre, de recordar quina és la finalitat del disseny i de crear aquests espais de vida. I potser d’aquesta manera, també s’estableix aquest vincle tan estret que hi ha i que defenso molt, que és que l’arquitectura és una eina de salut pública. Tant el planejament territorial i urbanístic com l’edificació, i especialment la rehabilitació, ha de ser una eina de salut pública.

Dins del sector de la construcció, se’n troba capacitació i conscienciació per part de les empreses per dur a terme projectes sostenibles i saludables?

Doncs clar, hi ha molts tipus d’empreses. És una mica el que comentava abans, hi ha empreses que ho fan per ser obligatori, o també perquè tenen aquest interès. A més a més, cada vegada hi ha més segells, més justificacions…, sobretot mediambientals, dels seus productes.

Però de vegades hi ha alguns condicionants de salut que encara ens ballen. Per exemple si jo vull saber el cicle de vida d’un material, cada vegada hi ha més fabricants, productors i distribuïdors que són coneixedors d’aquestes característiques dels seus materials, però potser si parlem de compostos orgànics volàtils, persistents, emissions de fibres i partícules, emissions de radioactivitat… potser són llenguatges que encara no estan prou aterrats.

Podríem fer un símil amb l’alimentació, que per exemple quan jo era petita no hi havia la declaració d’ingredients als aliments, i ara ja no només hi ha una declaració de tots els ingredients, sinó que cada vegada hi ha més gent que s’ho mira i que no només veu si posa light o altres coses així. Em refereixo a l’augment de l’interès que té la gent de saber quins són els ingredients que componen l’aliment.

Doncs clar, potser necessitem que hi hagi més coneixement dels ingredients dels materials i que tant les empreses, els fabricants i els distribuïdors com els usuaris tinguin aquesta mirada i donin importància a incorporar aquests criteris de salut en aquestes eleccions.

El vostre estudi d’arquitectura és especialista en arquitectura sostenible i saludable. Quins tipus de projectes i d’intervencions se’ls hi demanen més?

Com a despatx, la majoria d’obres que fem de manera directa són habitatges, tant d’obra nova com de reforma o rehabilitació. Però sí que és veritat que fem molts assessoraments a altres tècnics, arquitectes o inclús terciaris que, per exemple, tenen un projecte d’habitatge o residencial i volen incloure aquests criteris de salut. En aquest cas actuem com uns col·laboradors externs.

També el que fem és assessorar entitats públiques i privades. Hem col·laborat amb diverses institucions per incloure aquests criteris de salut, per exemple, en plecs de clàusules administratives, en pautes de construcció, en promotores o constructores.

I d’altra banda el que fem molt és divulgar i fer formació. Per exemple sóc tutora en un màster de bioconstrucció, dirigeixo un postgrau d’arquitectura i salut a l’Escola Sert, i també participo en altres formacions a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Salle, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) o a altres escoles d’arquitectura.

Trobo que és bàsic que aquesta manera d’entendre l’arquitectura arribi a la formació de les escoles d’arquitectura. Cal tenir en compte que els alumnes que arriben a màster i postgrau, la majoria són arquitectes o gent del sector de la construcció com aparelladors o altres, que troben que els hi falta alguna cosa dintre de la seva professió i troben aquestes respostes a través d’aquestes formacions.

Jo crec que seria molt interessant que arribés realment com una base de coneixement a les pròpies escoles d’arquitectura i d’arquitectura tècnica, i d’aquesta manera formar als tècnics del futur del sector de la construcció amb aquests criteris de salut des del principi.

Vostès defensen la bioconstrucció com un model d’edificació desitjable. Per què? Pot arribar a les ciutats?

Ho defensem perquè, com ja he comentat, nosaltres construïm espais per a les persones i hem de tornar a recordar quines són les necessitats vitals que tenen i com l’arquitectura els hi dóna resposta des d’un punt de vista totalment biològic.

Ja no només s’ha de tenir en compte la temperatura, sinó també quins són els condicionants que l’entorn físic en el qual visc fa que es potenciï la meva biologia i la meva vida, però insisteixo, també des d’aquest punt de vista emocional, cognitiu, psicosocial.

I bé, si tinc un habitatge al mig de la muntanya amb unes vistes espectaculars doncs ja tinc un entorn que afavoreix tot això, però precisament el gran repte es tracta en implementar aquestes estratègies a les ciutats, i justament la rehabilitació és la gran eina.

De fet, la principal tasca que tenim avui dia no és tant construir sinó que mantenir i rehabilitar el parc edificat existent, no només des d’un punt de vista d’accessibilitat o estructural sinó també de condicions de salubritat i salut perquè donin resposta a aquestes necessitats.

Per tant, aquestes estratègies de bioconstrucció o de salut són molt necessàries i la seva gran implementació és a la rehabilitació i a les ciutats, o allà on més es necessita aquesta mirada.

Última pregunta: com és la seva casa?

Doncs jo visc a un pis de l’Eixample de Barcelona, que no he fet jo perquè encara no he tingut aquesta oportunitat.

I bé, doncs té murs de fàbrica, té uns forjats de fusta… és a dir ja té unes persistències que no estan malament, però sobretot són les meves pautes de vida: com ventilo, com adapto el mobiliari que tinc a les necessitats de vida que vaig tenint, abans de tenir fills o ara que tinc fills… No es tracta de tirar-ho tot sinó d’intentar amb els elements que tinc moure’ls de lloc, endreçar-los perquè donin resposta a aquestes diferents necessitats perquè la vida canvia i les cases han de ser dinàmiques. I això no vol dir anar llançant les coses sinó aprofitar i sent molt flexible.

I després, doncs això, els criteris de ventilació, les pautes de neteja, la higiene electromagnètica, desendollar les coses que no necessito, apagar els wifis i totes les connexions sense fils a l’hora de dormir i quan no les estic utilitzant…

Hi ha moltes coses que puc fer i que necessito aquests coneixements d’arquitectura per poder-les portar a terme, però que depenen de les meves pautes de vida.

No hi han comentaris

Publica un comentari

Escriu el Cpatcha *