BUSCADOR

Entrevista a Enric Mir, vocal del COAC (Part I)

Entrevista a Enric Mir, vocal del COAC (Part I)

En relació a la darrera rehabilitació de la seu del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, entrevistem a Enric Mir, vocal de Junta de Govern del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. (Aquesta entrevista té dues parts, la present, centrada en la rehabilitació de la façana del COAC, i una segona part que es publicarà la setmana vinent sobre la renovació urbana)

Part I: Rehabilitació de la seu del COAC

  • En quina tendència arquitectònica es contextualitza la seu del COAC?

L’edifici del Col·legi, projectat al 1958 i acabat al 1962, s’emmarca dins de l’arquitectura moderna. Més encara al construir-se al bell mig del cor de la Ciutat històrica de Barcelona, justament en un moment que aquesta es veia des de l’Eixample en decadència. L’aposta del Col·legi d’Arquitectes, en aquell moment es una aposta estratègica respecte al paper i transcendència de la ciutat històrica en un futur proper; aposta encertada com així ha estat la perspectiva al 2018, 46 anys després.

I no només això, sinó en com es fa. A partir d’un concurs internacional, es selecciona un projecte modern que és capaç d’entendre l’entorn i dialogar amb aquest amb un llenguatge allunyat de l’imperant en el context. I quina és la gran diferencia? Com deia el gran professor Helio Piñón, havien costat mils d’anys d’arquitectura per poder realitzar quelcom tant senzill com separar l’estructura suportant de l’edifici del tancament. Tants esforços de l’arquitectura gòtica per aconseguir façanes lleugeres amb grans finestrals i per fi la modernitat amb les noves tècniques de construcció aconsegueix el somni: suportar l’edifici amb una estructura de pilars i alliberar el tancament de façana. Ara aquest pot ser buit, tancat amb vidre. I no sols això. L’interior és tot obert, lliure, la planta és lliure. Els edificis son una successió de safates suportades per pilars i tancades per vidre… I aquest és l’edifici que guanya el concurs i projecta Xavier Busquets.

  • Quins principis es van projectar en la seva realització?

Com ja s’ha referit, la seva ubicació va ser una aposta estratègica i de futur. Però la seva concepció va ser una aposta encara més potent. Primer de tot, val la pena analitzar l’emplaçament de l’edifici, en un solar trapezoïdal, mitger només per una cara, amb tres façanes de molt diferent jerarquia, al carrer Arcs, a la Plaça Nova i al Carrer capellans. El carrer Arcs, eix de la ciutat que portava a una de les portes de la ciutat. La Plaça Nova, lloc emblemàtic, una de les grans places davant una de les portes de la ciutat, i que la restauració feta en el XIX de la ciutat gòtica havia donat un paper predominant independentment de la realitat històrica. I el carrer Capellans, un carrer sense més.

Com resoldre amb un llenguatge modern una ubicació amb tant de caràcter, per ubicació i entorn arquitectònic?…La genialitat s’articula en generar un edifici sobre una plataforma sòcol que és un altre edifici, amb exemples previs coneguts com l’edifici SAS d’Arne Jacobsen de 1956 a Copenhague i d’altres.

Aquest edifici sòcol, és qui dialoga amb l’entorn constituït per façanes de forats del XIX, alienant-se amb els carrers. Sobre aquest, flota l’edifici torre, de formes pures: dos rectangles lliscants en planta, un el major de vidre i l’altre parcialment tancat de serveis que recull, escala, ascensors i banys.

Aquesta disposició permet separar l’edifici nou del Col·legi de l’existent amb mitgera. Es genera així un pati i cos de serveis resolt amb una gelosia del Comella i gresite. La composició de la façana es una composició vertical, doncs els pilars de la torre són compensats per les franges horitzontals generades per els vidres transparents de les finestres i els opacs dels empits.

  • Què s’ha volgut tenir en compte a la seva rehabilitació?

Mantenir i revaloritzar tot allò que és essencial de l’edifici, millorant les seves prestacions fins al límit possible en relació al benestar dels seus ocupants i en la racionalitat en el seu ús. Aixií doncs, aquest edifici projectat a meitats del segle XX, un cop repensat per els arquitectes guanyadors del concurs de la rehabilitació-renovació, esdevé un edifici del segle XXI i potser -perquè no?-, del segle XXII…

I si aquest no era poc repte, més ho era quan l’edifici projectat al 1958 era un edifici de percepció com edifici industrialitzat tot i ser artesanal. Ara, per tant, amb la rehabilitació-renovació s’ha hagut de projectar com edifici industrialitzat fet a mida, amb tot el que això significa. I més en tenir que incorporar sistemes fotovoltaics productors d’energia

El resultat és un edifici millor pels seus usuaris i més racional en el seu ús, menys malbaratador de recursos i energia.

  • Estan satisfets amb el resultat?

El resultat va molt més enllà del previst, i no es una qüestió de resultat, que també, es una qüestió d’estratègia i d’aposta de futur, com els responsables del Col·legi de 1958. El camí es aquest.

No hi han comentaris

Publica un comentari

Escriu el Cpatcha *