Clàusules socials en els contractes públics i responsabilitat corporativa

La nova Llei de Contractes del Sector Públic, 9/2017, de 8 de novembre, preveu l’establiment de clàusules socials com a criteri per a l’adjudicació de contractes promoguts per les administracions públiques.

Aquests criteris, seguint les directives de la UE, pretenen estimular el desenvolupament social en l’activitat econòmica derivada de la inversió i despesa pública de les AP, de les quals deriva el 42% del PIB.

Al sector de la construcció ens preocupa la implementació de les clàusules socials en els contractes d’obra, no tant pel fet en si, que pot ser positiu, sinó en la forma i condicions de la seva posada en pràctica. Es valora la contractació de personal en dificultats per a obtenir ocupació, quan moltes empreses no tenen perspectives de treball per al personal propi. Es valora en aquesta situació els contractes indefinits que proposa l’empresa i també el compromís d’ocupació del personal.

Es valora la millora de retribució en relació al conveni col·lectiu vigent per a un contracte particular generant situacions de desigualtat retributiva en la pròpia empresa i substituint la negociació col·lectiva atribuïda als òrgans competents.

Aquests exemples ens provoquen inquietud per la introducció de condicions que poden tenir un efecte contrari al desitjat. La contractació pública ha de dinamitzar l’economia amb dimensió social, l’economia col·laborativa menys especulativa, l’economia circular i promoure la responsabilitat social. Les mesures adoptades podrien tenir efectes contraris.

Un sector necessitat d’estabilitat i consens

Cal tenir en compte diferents aspectes propis del nostre sector. Una primera consideració està relacionada amb l’estructura de la indústria de la construcció i amb la influència de la inversió pública en infraestructures i equipaments, tant en la seva construcció com en el manteniment, en l’adequació a altres usos i en la rehabilitació. És a dir, en tot el seu cicle de vida.

La indústria de la construcció està condicionada per períodes cíclics molt més acusats que els cicles generals de l’economia, de manera que el sector depèn o està condicionat pels pressupostos de les administracions públiques, i per tant pels cicles polítics. Els països que tenen un sector de la construcció més sa són els que han tingut creixements més moderats però estables en el temps. Creixements sostinguts en el temps exempts d’oscil·lacions que desestabilitzen el sector.

És per això que demanem estabilitat, condició necessària per a garantir estructures empresarials sòlides, preparades i disposades a incorporar innovació, noves tecnologies i millores en les condicions de treball en tots els seus aspectes. La planificació de les inversions en el temps és una necessitat ineludible; tant per millorar els serveis als ciutadans com per a facilitar la necessària reestructuració de la indústria de la construcció.

En els últims anys el sector i les empreses de la construcció s’han reestructurat profundament, comportant la reducció del nombre i dimensió de moltes empreses. S’ha destruït ocupació amb un notable cost empresarial i social, afectant moltes PIMES i als seus treballadors del sector que han suportat la crisi sense ajuda de les administracions públiques ni cap valoració social.

En aquest context la responsabilitat de les administracions públiques hauria de ser exemplar. Els processos de licitació i adjudicació de contractes s’han millorat molt en la transparència però haurien estendre la informació també en la liquidació dels contractes i els costos derivats de l’explotació posterior.

La planificació i la difusió dels programes d’inversió exigeixen grans acords polítics entre els diferents grups polítics i nivells de l’administració, situació que podria considerar-se una utopia en la situació política actual. Però les utopies són les que al final fan progressar la societat i convindria proposar un gran pacte per definir objectius consensuats, avaluats pels seus impactes socials i mediambientals, i econòmicament sostenibles que fossin independents dels cicles polítics i que permetessin estabilitzar el nostre sector, permetre la programació en la inversió, la consolidació de l’ocupació i la formació en el sector.

Aquesta seria la implicació socialment responsable dels òrgans de contractació de les administracions públiques i en aquest context podrien, amb autoritat moral, demanar a la indústria de la construcció la seva implicació en la millora del sector en l’aspecte de les millores socials.

La situació actual és ben diferent, ja que com diu el refrany “es col·loca la carreta davant dels bous”.

Josep Gassiot Matas
President del Gremi de Constructors d’Obres de Barcelona i Comarques